Després que el primer taronger sobrevisqués, es pogué sentir aquella sensació de pau i eufòria. S’havia conquerit un nou espai, un nou cos estel·lar. Les primeres taronges lunars foren un símbol d’esperança: Era possible crear un entorn autosuficient i segur per qui havia de ser la primera generació de selenites, infants que naixerien dels i les primeres colones solleriques. Enrere havien quedat totes les canòcies per les quals varen haver de passar: l’eugenèsia durant generacions, la preparació prèvia, la fam, les malalties, l’alta mortalitat que feu que deixessin enrere tants d’éssers estimats.
«Una flor, no fa estiu» era la dita que encara avui es podia llegir al lloc d’aquell miracle. Una frase dita per qui estava al cap de la missió, persona previnguda, que patia perquè allò fos una celebració prematura. Per sort, no va arribar a veure com havia canviat tot. Ara, al mateix indret on s’havia recollit aquella fruita tantes temporades, hi havia una màquina del dimoni foradant les butzes del satèl·lit. Nou Sóller va passar, en un parell de generacions, de ser un paradís pagès, a un polígon industrial. Ho havíem tornat a fer, no havíem après res. Vàrem punyir fins a aconseguir matar-ho tot, començat pel taronger i acabant amb tots els somnis d’una guarda de gent que, pecant de pura, ho havia baratat tot, amb promeses d’un marge econòmic superior, per aquella planta d’extracció.
Seria moment de trobar una nova llar.
Relat curt pel ConcurTs de Biblionauta
