Ara que acabam el mes de l’Orgull (en majúscules), reprenc un vell article d’opinió de fa dos anys on vos explicava que el meu home encara no vol ser gai. Una casta d’autoodi que acaramullam només una part de la població, la queer, afegint-hi d’altres típiques d’estrats minoritzats (país d’origen, llengua parlada, sou mitjà, gènere… ja m’enteneu). Aquesta és una de les poques coses que Els Normals™ podrien arribar a entendre fent una extrapolació d’altres aspectes de la seva vida si s’aturessin a fer un poc d’introspecció o autoavaluació (cosa que els trauria de la categoria d’éssers Normals automàticament, una paradoxa en si mateixa). La meva parella, com vos deia, encara s’avergonyeix de ser qui és, o d’estimar-se a qui s’estima, especialment després de molts d’anys de posar voluntat en evitar-ho (ser gai, no estimar-me). Aquest no és un fet casual ni fortuït, són anys i anys de propaganda, missatges d’odi i representacions nocives que rebem constantment i no d’una forma gratuïta.
Aquestes formes d’autoodi ens assalten quan no ens ho esperam, com quan el net quedà fascinat amb el còmic de Heartstopper, i demanava a sa mare que li tornés a llegir, i també en es padrí. Una cosa ben comprensible, perquè és una obra excel·lent. Dies més tard, però, el meu marit mostrà preocupació per si el menut creixeria gai: «Em preocupa que es vegi influenciat pes tebeo aquest». Mem, que tendria mèrit que un únic llibre queer, dins l’oceà heteronormatiu, el fes culer! Sense poder pensar-hi gaire vaig contestar amb un: «No passis pena, mira’ns a noltros, tants d’anys de veure majoritàriament exemples de Normals i hemsortit marietes». Afirmació que el descol·locà perquè ell no vol ser gai. Entre aquesta conversa i ara, han passat dues manifestacions de l’Orgull, on hem comentat amb altres amistats també altres temes, com la participació a les manifestacions. «No hi vull anar perquè no tenc a veure amb aquestes loques» m’han dit ja un parell de cops o una cosa semblant. Tenim gravat aquest autoodi, plumofòbia i, en el fons, en el fons, una enorme misogínia. Un verí que pintam de falta de representativitat. M’han confessat ja diverses vegades això del «jo no vaig a la festa perquè aquestes de les carrosses no em representen». No puc contestar amb altra cosa que un contundent «doncs, heu d’anar-hi». Perquè només vosaltres vos podeu representar, perquè veureu que «no és una festa, és una protesta», no hi ha carrosses, que la festa és després (excepte amb les dretes a l’ajuntament), perquè heu de comprendre que el col·lectiu es conforma de molta gent diversa (aquest és el seu secret). La ploma, l’excentricitat i l’escàndol són benvinguts, celebrats, i respectats; així com la resta d’expressions. Quan puguem entendre que la gent que conforma les lletres lgtbqia+ no és homogènia sinó, irònicament, heterogènia (la nostra força) i que ens hem de cuidar i estimar entre nosaltres, serà quan passarem a un altre nivell de conversa. Es preocupen els Normals de si en Kiko Rivera, n’M. Rajoy o na Belén Estévez representa tota la comunitat heterosexual? Per què ho feim nosaltres amb persones que ens fan sentir incòmodes? D’on ve aquesta incomoditat? Per què ens remouen per dedins? Què amaga aquest sentiment? Serà perquè ens hi veiem reflectits irremeiablement? Serà perquè ens falten referents? Seràs tu aquest referent mancant?
Esper que un dia, quan es net sigui més gran, pugui fer entendre al meu home que no té res de què avergonyir-se, per molt que li facin creure des de tantes bandes de la nostra societat. Per ara, diumenge sortirem a manifestar-mos, meam si serà aquesta la darrera vegada que ho haguem de fer.
